, ,

Cercles de dones i càncer de pit

Un any més, m’agradaria posar el meu granet de sorra, avui que es celebra el dia internacional del càncer de mama. Reflexionant i prenent consciència del fet que un dia a l’any es dediqui a aquest tipus de càncer. De fet, si tothom hi pensa avui, potser només per això ja val la pena celebrar-ho. Potser a nivell energètic hi ha dones que estan en ple procés que es senten més acompanyades sabent que avui molta gent hi pensa i s’hi dedica, d’una manera o d’una altra.

Un dia com avui, a mi no em ressona tant el fet de recollir diners per ajudar en les investigacions, que també és una tasca important, si els diners serveixen per investigar des de la neutralitat, no des de la farmacèutica oportunista, és clar.

Però penso que pot ser enriquidor si reflexionem sobre el fet en sí del càncer de pit. Vull pensar que aquestes alçades ja no hi ha dubte que és quelcom més que casualitat que hagi augmentat tant la incidència d’aquest tipus de càncer i sobretot, que la mitjana d’edat hagi baixat tant en relativament pocs anys. Que alhora és un tipus de càncer on més ha baixat la mortalitat i això és molt important i esperançador, indubtablement. Però més enllà del que es fa any rere any de recol·lectar diners i “lluitar contra el càncer de pit”, potser podem fer un pas més fent un esforç per mirar d’assumir la responsabilitat personal de cada una de nosaltres, les dones que hem tingut o tenim càncer de pit, per poder veure i entendre què hi ha darrera d’aquest fet.

Crec que això podem fer-ho una vegada hem sortit del nostre drama emocional, que òbviament cal passar, cal fer el dol personal necessari. Però quan, estant dins el túnel fosc i negre, veiem una petita llum, per molt minsa que sigui, per molt enllà que estigui, potser alshores ja podem començar a veure la nostra realitat des d’un altre lloc i a partir d’aquí procurar afinar la mirada i veure la nostra vida des d’un altre punt.

En el meu cas, el “clic” el vaig fer un dia que estava esperant a la sala d’espera de l’hospital, en ple procés, estava fent quimo i m’esperava per entrar a la nutricionista i em va venir a saludar el Jordi Llavina, amable i atent, com sempre, es va interessar per la meva salut i em va explicar que ells sortien de la revisió de la seva germana, no recordo pas si era passat un any o dos del seu càncer, però el fet és que el seu entusiasme i alegria de sortir de la revisió perfecte, juntament amb la frase del Jordi de “vinga va que d’aquí a quatre dies, estaràs al mateix lloc”, em va fer veure per primera vegadaque hi havia llum després d’aquell temps fosc i aparentment etern. I vaig començar a practicar la visualització, imaginar-me jo després d’un any i dos i tres…

Jo sento que no som un cos i ja està. Que no estem aquí perquè sí. Tenimuna ànima, sentiments, ment i òbviament un cos, però sovint ens quedem limitats identificant-nos només amb el nostre cos físic. I la medecina convencional no ens ajuda a sortir d’aquesta mirada, està clar. Però quan som capaços de veure’ns d’una manera holística i agafar certa perspectiva, potser ens podem adonar que darrera d’un càncer de pit hi ha un crit desesperat d’un canvi important a la nostra vida. Jo ho sento així i ho he viscut així. I observo a altres dones que m’ho confirmen.

En el meu cas vaig entendre-ho així, i vaig fer el tomb al mitjó mirant de canviar no tant el que feia, que també, però bàsicament el sentit amb el que ho feia i, sobretot, sobretot, la clau de volta va ser la mirada que li donava, i li dono encara, és clar.

Trobar les eines personals necessàries i re-connectar amb la meva feminitat han estat la clau -perquè un càncer de pit te molt a veure amb la feminitat- i això m’ha permès convertir-me en una dona sobirana i conscient, responsable de la meva vida, del que sento, del que faig i del que em vaig trobant en el meu camí, ple de revolts, de pujades i baixades…

Aquest empoderament que he aconseguit, és un valuós regal i m’ha ajudat moltíssim la nutrició femenina que he estat rebent; els cercles de dones han sigut una gran eina, poderosa i transformadora que, després d’uns anys de participació, treball i estudi ara he sentit el crit de llençar-m’hi a facilitar-los jo mateixa. Ara estic teixint una tela per acollir dones que vulguin regalar-se un temps i un espai per a elles, un espai de seguretat, de confiança i de confort, on compartir i créixer plegades. Dones de totes les edats, races i condicions, totes hi tenen cabuda.

Dones inquietes; us convido a provar l’experiència, si us ressona i teniu l’obertura, podreu gaudir d’una important transformació personal i canviar la mirada cap a vosaltres mateixes i de retruc cap a la resta que us envolta.

/by
, ,

Carta al meu gran mestre: el càncer

Mediona a 19 d’octubre de 2017

 

Benvolgut càncer,

Ja fa tres anys i mig que vas marxar i no t’imagines com ha plogut des d’aleshores!

Avui és un dia en que tothom parla de tu: la gent es penja llaços, es fan xerrades, activitats, es llancen globus de color rosa…I a mi m’ha vingut de gust escriure’t per explicar-te, ara ja amb una bona perspectiva, el que ha representat el teu pas per mi.

Com molt bé saps, el teu nom imposa i molt. En l’inconscient col·lectiu càncer encara vol dir mort i patiment. I quan et presentes tens la capacitat d’espantar a qui sacseges. A mi d’entrada em vas fer sentir molta por, dubtes, incertesa, ràbia, impotència, ira i frustració i tal era la barreja d’emocions i pensaments que tenia la sensació que estava en un somni i volia que algú em pessigués per despertar-me.

Vaig mirar a la mort de fit a fit i em vaig adonar de que no em feia por, però m’aterrava pensar que si la mort se m’emportés deixaria als meus fills sense mare. I aquest era el pitjor malson i d’entrada, va ser el primer motiu per sobreposar-me i mirar de trobar un camí per on avançar.

Com molt bé saps no vaig voler mai lluitar contra tu, vaig preferir comprendre’t,  abraçar-te i transformar-me a través teu. I no em penedeixo de com ho he fet.

Vaig anar digerint molt a poc a poc què volia dir que estesis dins meu, mirava de veure la situació des d’un altre punt de vista i apreciar d’alguna manera les coses positives de la teva presència. Em va costar temps aconseguir-ho, és clar. I vaig anar sentint el que em deia el Roc, el meu fill petit que aleshores tenia cinc anys i que feia pocs mesos que s’havia deslletat “no pot ser que un pit tant bonic i que m’ha alimentat tant, tingui alguna cosa dolenta a dins!”.

Vaig anar prenent consciència que em provocaries un gran nombre de pèrdues, d’alguna manera em volia preparar per tots els dols que viuria en tant poc temps. Sabia que perdria la normalitat a la meva vida, el cabell i el pèl del meu cos, la regla després de ser cíclica des dels tretze anys, l’energia, les meves defenses, el meu pit i els ganglis limfàtics. Això era el que es preveia però era ben incert com m’afectaria la quimioteràpia en la meva ment, i per mi era una gran preocupació aleshores, així com també com quedaria la meva pell blanca, fina i delicada després de  la radioteràpia i com seria el meu cos una vegada operada.

Però ara, després del que a mi em sembla un llarg recorregut i d’haver deixat ben enrere la teva presència, et puc dir que totes les pèrdues d’aleshores, son guanys en el meu present:

De fet, no vaig perdre un any sinó que he guanyat mitja vida!

Amb la pèrdua del meu cabell vaig guanyar confiança.

Amb la pèrdua d’energia vaig guanyar força i ganes de viure.

Amb la pèrdua de la regla, vaig ser molt feliç al recuperar-la i amb ella ha ressorgit la meva feminitat.

Amb la pèrdua del meu pit, vaig guanyar la meva acceptació, el meu perdó i el meu amor.

Amb la pèrdua del que era la meva vida aleshores, he guanyat una nova vida meravellosa, rodejada de persones abundants que em nodreixen, sentint unes ganes infinites de viure i de gaudir i amb una capacitat per a valorar i agrair cada dia el que tinc, el que soc i el que faig.

No em sento una supervivent, com ens etiqueten sovint, sinó que sento que he renascut a través teu.

Per això càncer, vull donar-te les gràcies, perquè penso que sense tu no podria pas ser on soc. I si hi fos, penso que no sabria apreciar-ho com ho faig ara. No obstant i això, et demano també que no tornis, no cal que t’acostis als meus, doncs amb la meva experiència tots n’hem sortit enfortits. Tens la capacitat no només de fer trontollar a una persona, sinó que quan apareixes remous tot el seu entorn. Ets un autèntic terratrèmol!

Per últim, m’acomiado de tu recordant i honorant a tots els meus avantpassats que et vas endur i que encara sento el seu buit.

Atentament,

Pau Simon i Udina

/by
,

Jo escullo alimentar-me versus omplir-me la panxa

A mi em genera molta tristesa veure l’evolució i la degradació del que es diu alimentació. Alimentar-se hauria de ser un fet primordial per a tots, i avui en dia ens volen fer creure que tot el que ingerim alimenta d’alguna manera, quan en la majoria dels casos, simplement ens saciem amb substàncies mal anomenades ‘aliments’ que, no només no ens aporten el que realment necessitem, sinó que ens produeixen uns efectes en el nostre organisme que propicien un terreny favorable per a qualsevol tipus de malaltia.

Quan estem malalts sovint és moment de reflexionar sobre l’alimentació –entre moltes d’altres coses- però de fet, no cal pas estar malalt per tenir cura i prendre consciència del que mengem. Els canvis que experimentes al cos quan decideixes menjar menys i quan ingereixes tant sols aliments vius, son increïbles a tots nivells, estiguis sa o no. I malgrat sovint és un propòsit realment feixuc, perquè com tots els canvis cal fer un esforç important, jo he comprovat, que si es fan poc a poc i sentint-ho des de dins, aquests poden perdurar en el temps i es poden gaudir moltíssim.

Son petites llavors que plantes i que el fruit el benestar físic, mental, emocional i espiritual va brotant i creixent dia rere dia…

Però és ben cert que les nostres desviacions en manera de menjar son en molts casos la punta de l’iceberg, i darrera s’hi amaguen carències, frustracions, creences limitants, emocions estancades, etcètera, per això de vegades cal una força de voluntat i un compromís que no sempre tenim. Però quan estem malalts, solem canviar el nostre punt de mira i la nostra consciència, i això ens pot encendre la metxa per a poder fer canvis importants.

Quan volem millorar la nostra alimentació, l’ habitual és  informar-se però en relativament poc temps podem arribar a un nivell important de saturació i inclús de sentir certes contradiccions, donada la infinitat de camins i teories que existeixen. Estem a l’era de la sobre informació i ens caldria aprendre a garbellar allò que ens interessa, en aquest cas el que ens convé segons la nostra essència, la nostra constitució, l’activitat que fem, el moment en el que estem, on vivim, l’estació que estem, etcètera. Perquè és evident que no tots necessitem el mateix, oi? El projecte Ets el que menges ens ho posa fàcil per introduir-nos en aquest mon de l’alimentació saludable sense saturar-nos.

Jo he experimentat l’alimentació des de diversos camins i la conclusió a la que he arribat és que evito les etiquetes i per damunt de tot he escollit prioritzar el sentit comú: Compro en la mesura que puc, tant sols productes frescos, de proximitat, de temporada i lliures de tòxics. Fa anys que no menjo carn, i els làctics, el gluten i el sucre els menjo només de manera esporàdica. El més important que he après és a escoltar-me el cos, entendre el que em demana en cada moment i per tant, el que necessito. Penso que és molt útil aprendre discernir entre tenir gana d’aliments o sentir gana emocional, aleshores és bonic saber-se satisfer i estimar-se a través de l’alimentació.

Alguns dels meus rituals són:

Al matí, després de rentar-me les dents i la llengua -perquè mentre dormim els nostres òrgans treballen i el fetge a la matinada també, i com que la nostra boca està a l’extrem del que seria la nostra ‘xemeneia’, al matí està plena de toxines que si no les eliminem, ens les empassaríem de nou-  m’agrada començar el dia amb alguna cosa calenta, soc fredolica i una infusió amb gingebre o simplement aigua tèbia amb llimona em donen l’escalf que necessito. Després preparem el suc verd a quatre mans, amb les verdures de temporada, una mica de fruita i algun superaliment, com la maca o la chlorella. Em bec el suc amb molta gratitud i consciència i el gaudeixo glop a glop. Et recomano moltíssim començar el dia així, hi ha moltes propostes per la xarxa, la Carla Zaplana per exemple, de ben segur que et pot inspirar, si no coneixes encara aquest món.

I un altre moment important per mi és el sopar. Tinc comprovat el que el que se’m posa millor a la panxa, que em relaxa i em permet descansar millor gaudint d’un son reparador és una crema de verdures! que ara que encetem la tardor les faig amb les verdures de temporada d’arrel i rodones, de colors taronges i marrons (vaig combinant ceba, nap, xirivia, porro, pastanaga, carbassa…) , amb les verdures del mar; les fantàstiques algues i de vegades, hi afegeixo una mica de civada, o algun dia hi poso xiitakes, llenties vermelles o algun altre ingredient com el gingebre, si tinc molt de fred. L’Elka de LalaKitchen te un ebook de sopes fantàstic que te’l recomano.

En general miro de tenir sempre al rebost aliments antiinflamatoris, depuratius i nutritius, per poder fer una cuina sana, variada i divertida. Com vaig sentir a dir la Montse Bradford en començar un curs “el primer que cal per cuinar, és tenir el rebost ple” i és una obvietat, però és que quan tens la nevera i el rebost ple, t’omples d’inspiració, oi?

Podria escriure pàgines i pàgines sobre aquest tema, perquè m’apassiona i perquè penso que te una importància cabdal en la nostra vida, però d’entrada m’ha vingut de gust fer una reflexió molt genèrica per a més endavant anar desglossant els temes.

De moment et convido a reflexionar sobre què menges i com ho fas. Pots anar-ho anotant durant uns dies, per prendre consciència, registrar el que et ve de gust, el que et reprimeixes, el que gaudeixes i mira d’esbrinar què hi pot haver darrera de tot plegat…

Si et ve de gust i sents que és el moment, pots començar mirant de millorar petites coses; com començar el dia i com acabar-lo podria ser una bona opció. I sobretot fes-ho a poc a poc, convençuda i decidida del que fas. I si vols fer canvis importants, et recomano que busquis recolzament de professionals experts, hi ha moltes opcions en funció del que prioritzis, la Dra. Carlota Esteve, la Jordina Casademunt, o la Neus Elcacho son grans professionals, per exemple.

Gràcies per llegir-me, pots deixar els teus dubtes i comentaris… Salut!!!

/by

Acompanyament emocional a persones amb càncer

Fa mesos que tinc el cap que em bull d’idees, i he passat hores i hores mirant d’organitzar-les per tal de donar-los  forma i poder materialitzar aquesta il.lusió que sento dins meu i que em fa viure amb joia i emoció.

Amb aquesta entrada, enceto el blog Renacer del cáncer en el que mostraré el meu testimoni durant el procés de càncer i de post-càncer que vaig passar ara ja fa uns anys. Aleshores, al dos mil tretze, l’Alba -una DONA en majúscules que m’inspira moltíssim- em va suggerir que escrivís un blog on expliqués com estava vivint el meu càncer. En aquell moment em va semblar una idea sense massa sentit, no pensava que a ningú li pogués interessar el que jo vivia i de fet, crec que aleshores tampoc em veia capaç de mostrar-me als demés. Sempre havia estat una dona reservada, prudent, discreta i tímida. Darrera d’aquella dona forta i valenta i havia una nena insegura i perduda.

Però això era abans de la meva metamorfosi, quan encara vivia estimant-me molt poc, sense creure massa en mi i pensant que no era capaç de fer moltes de les coses que m’apareixien a la meva vida. Però com et deia, això ara mateix és aigua passada. No és que ara em sigui fàcil explicar i escriure sobre mi, deu ni do com em costa encara, però ara em ve de gust llançar-me des de la consciencia, i permetre’m escoltar-me tot allò que se’m mou el fet de despullar-me emocionalment. I tinc l’esperança i la il.lusió de poder donar una mica de llum a persones que estan passant pel camí que jo també vaig trepitjar. Quan jo el feia, em vaig sentir desatesa emocionalment, vaig trobar a faltar un acompanyament en la manera de com veure la malaltia, una visió sense el victimisme, el més comú i el que s’ofereix en general és un “ai pobreta”, i a mi m’hauria agradat que m’ajudessin a veure el càncer des d’un altre punt. Curiosament, després també he sabut i llegit en d’altres companyes de viatge que senten o han sentit la mateixa carència.

Vaig passar un any molt dur rebent –amb por!- els tractaments convencionals que em van proposar: quimioteràpia, mastectomia amb reconstrucció i radioteràpia. Ho vaig combinar és clar, amb d’altres teràpies i accions menys convencionals que em van ajudar i molt.

I un bon dia, llegint Wayne Dyer -que, si una cosa vaig fer aquest any de tractaments va ser fer el mestratge de creixement personal de la meva vida!- vaig quedar-me absolutament embadalida amb la seva cita “Quan canvies la manera de mirar les coses, les coses que mires, canvien”. I, de sobte, se’m va obrir el món! “Aleshores, és tant simple com canviar el punt de mira”, vaig pensar. I vaig posar tota la meva energia en aconseguir poder veure’m a mi mateixa i a la meva vida des d’un altre lloc. I fou així com vaig començar el descens cap al fons de les meves arrels, vaig viure en el meu fosc capoll durant un temps llarg i necessari, fins que vaig començar a volar. Llavors em vaig adonar que havia esdevingut una bonica papallona! Però no et pensis que va ser màgia, va ser un gran compromís amb mi mateixa, vivint amb molta tenacitat després de decidir que, no només volia viure, sinó que volia fer-ho d’una manera ben diferent a com ho havia fet fins aleshores.

En aquest projecte Renacer del cáncer vull combinar la meva formació de psicòloga i renaixedora amb l’experiència de primera mà amb el càncer, i m’ofereixo per acompanyar a qui ho viu o ho ha viscut en la pròpia pell, com també a qui ho viu de molt a prop perquè te algú proper implicat.

Vull deixar clar que jo no vull donar consells, que no parlaré del que no sé, no pretenc demostrar res ni estar per sobre de ningú, tant sols vull donar a conèixer amb un cert detall com vaig viure un càncer essent mare de tres fills, què vaig fer en cada etapa durant i després, i com aquest m’ha permès renéixer i viure ara mateix, amb una plenitud que mai havia sentit abans, sentint-me per damunt de tot, infinitament agraïda a la vida.

Et ve de gust que volem plegades?

Em faria molta il.lusió que m’acompanyessis. Per això et proposo que et subscriguis a la meva newsletter per poder rebre i llegir, les entrades que aniré fent. Prometo ser lleugera i precisa, la idea és fer una entrada cada quinze dies, i evidentment quan vulguis et pots donar de baixa.

Una dolça i sincera abraçada,

Pau Simon i Udina

/by