Carta al meu gran mestre: el càncer
Mediona a 19 d’octubre de 2017
Benvolgut càncer,
Ja fa tres anys i mig que vas marxar i no t’imagines com ha plogut des d’aleshores!
Avui és un dia en que tothom parla de tu: la gent es penja llaços, es fan xerrades, activitats, es llancen globus de color rosa…I a mi m’ha vingut de gust escriure’t per explicar-te, ara ja amb una bona perspectiva, el que ha representat el teu pas per mi.
Com molt bé saps, el teu nom imposa i molt. En l’inconscient col·lectiu càncer encara vol dir mort i patiment. I quan et presentes tens la capacitat d’espantar a qui sacseges. A mi d’entrada em vas fer sentir molta por, dubtes, incertesa, ràbia, impotència, ira i frustració i tal era la barreja d’emocions i pensaments que tenia la sensació que estava en un somni i volia que algú em pessigués per despertar-me.
Vaig mirar a la mort de fit a fit i em vaig adonar de que no em feia por, però m’aterrava pensar que si la mort se m’emportés deixaria als meus fills sense mare. I aquest era el pitjor malson i d’entrada, va ser el primer motiu per sobreposar-me i mirar de trobar un camí per on avançar.
Com molt bé saps no vaig voler mai lluitar contra tu, vaig preferir comprendre’t, abraçar-te i transformar-me a través teu. I no em penedeixo de com ho he fet.
Vaig anar digerint molt a poc a poc què volia dir que estesis dins meu, mirava de veure la situació des d’un altre punt de vista i apreciar d’alguna manera les coses positives de la teva presència. Em va costar temps aconseguir-ho, és clar. I vaig anar sentint el que em deia el Roc, el meu fill petit que aleshores tenia cinc anys i que feia pocs mesos que s’havia deslletat “no pot ser que un pit tant bonic i que m’ha alimentat tant, tingui alguna cosa dolenta a dins!”.
Vaig anar prenent consciència que em provocaries un gran nombre de pèrdues, d’alguna manera em volia preparar per tots els dols que viuria en tant poc temps. Sabia que perdria la normalitat a la meva vida, el cabell i el pèl del meu cos, la regla després de ser cíclica des dels tretze anys, l’energia, les meves defenses, el meu pit i els ganglis limfàtics. Això era el que es preveia però era ben incert com m’afectaria la quimioteràpia en la meva ment, i per mi era una gran preocupació aleshores, així com també com quedaria la meva pell blanca, fina i delicada després de la radioteràpia i com seria el meu cos una vegada operada.
Però ara, després del que a mi em sembla un llarg recorregut i d’haver deixat ben enrere la teva presència, et puc dir que totes les pèrdues d’aleshores, son guanys en el meu present:
De fet, no vaig perdre un any sinó que he guanyat mitja vida!
Amb la pèrdua del meu cabell vaig guanyar confiança.
Amb la pèrdua d’energia vaig guanyar força i ganes de viure.
Amb la pèrdua de la regla, vaig ser molt feliç al recuperar-la i amb ella ha ressorgit la meva feminitat.
Amb la pèrdua del meu pit, vaig guanyar la meva acceptació, el meu perdó i el meu amor.
Amb la pèrdua del que era la meva vida aleshores, he guanyat una nova vida meravellosa, rodejada de persones abundants que em nodreixen, sentint unes ganes infinites de viure i de gaudir i amb una capacitat per a valorar i agrair cada dia el que tinc, el que soc i el que faig.
No em sento una supervivent, com ens etiqueten sovint, sinó que sento que he renascut a través teu.
Per això càncer, vull donar-te les gràcies, perquè penso que sense tu no podria pas ser on soc. I si hi fos, penso que no sabria apreciar-ho com ho faig ara. No obstant i això, et demano també que no tornis, no cal que t’acostis als meus, doncs amb la meva experiència tots n’hem sortit enfortits. Tens la capacitat no només de fer trontollar a una persona, sinó que quan apareixes remous tot el seu entorn. Ets un autèntic terratrèmol!
Per últim, m’acomiado de tu recordant i honorant a tots els meus avantpassats que et vas endur i que encara sento el seu buit.
Atentament,
Pau Simon i Udina
